dijous, 4 d’agost del 2011

Sessió de tancament: 29 de juny. Taula Rodona:La formació permanent avui: reptes i dificultat. Agnès Barba, Carme Oriol, Montserrat Puigpelat. I Síntesi i recapitulació final

Darrere cada frase de la conversa amb la Carme, l’Agnès i la Montserrat podia reconèixer la veu de tots els coneixements que ens heu transmès durant aquest curs. Entre d’altres aspectes   ens han confirmat la importància de conèixer el context i ens han deixat clar que no podem esperar fer grans processos de canvi sinó petites passes, provocar ganes de canvi. És important remarcar de nou que el nostre paper no és anar a alliçonar sinó a acompanyar, que els mestres que anem a formar no parteixen de zero. Cal que ens mostrem al grup amb transparència, sinceritat, empatia i respecte, és important saber escoltar sense fer judicis. Però per sobre de tot no ens hem d’oblidar  que LA FORMACIÓ ÉS UN REPTE I SEMPRE HA DE FER RESPECTE.
Per altra banda, comentar que la part de valoració  que hem fet tot el grup ha estat un molt bon resum de tota la formació, amb la dinàmica emprada s’ha demostra que la totalitat d’un sistema és més potent que la suma de les parts.

Novena sessió: dimecres 8 de juny. Conduir i dinamitzar grups (2). Carles Parellada

Després d’aquesta petita però impactant introducció a una mirada sistèmica en la dinamització de grups puc afirmar que ha estat una sessió que no m’ha deixat indiferent. Algunes coses de les que ha anomenat en Carles m’han connectat amb la meva manera d’entendre la vida, ha estat posar teoria a aquestes idees i poder-les contrastar, però també m’emporto molts dubtes d’afirmacions que ha fet per exemplificar diferents conceptes i idees, sobretot a nivell psicològic i metafísic.  
Sempre he cregut que l’escola és un sistema i que l’hem d’entendre com a tal, però després d’aquesta sessió tinc la certesa que aquest sistema que jo reconeixia és molt més ampli del què em pensava. Va més enllà  dels agents principals que formen la comunitat educativa (docents, alumnes i famílies), i sobretot va més enllà del present. He de dir, però, que em costa identificar tota la xarxa que forma aquest sistema.
Al tornar a fer una bona rellegida dels apunts que he pres i d’alguns documents que ens ha penjat al moodle hi ha aspectes fonamentals del discurs d’en Carles que no podem oblidar a l’hora de fer de formadors, en voldria comentar tres.
En primer lloc la mirada a la gent que té reticències, “mirar amb bons ulls”. Cal crear amb tots els formats una bona disponibilitat perquè permetin l’aprenentatge  i el canvi. Per tant, amb qui té més reticències cal que pensem que alguna cosa li deu passar per tenir-les, per no poder acceptar els canvis. D’aquesta manera  establir una relació d’acceptació amb la persona com a tal.
En segon lloc comentar el paper del formador com a generador de converses (àgora), com el que vetlla perquè tothom pugui brillar amb allò que és competent, per tant dona lloc a tothom. Mostra una actitud d’acceptació, esperança i confiança per transformar la realitat i gestiona els continguts i les relacions (emocions). Tal i com ho explica Fritjof Capra a “La trama de la vida” és un líder que gestiona el seu poder per influenciar sobre tots, que estructura la xarxa.
Finalment comentar la importància que té que tothom se senti ben ubicat per no desestabilitzar el sistema. Segons la pedagogia sistèmica per estar ben ubicat cal: sentir-se pertinent al grup que ocupes (ja sigui com a mestre, alumne, família...), que hi hagi un bon equilibri entre el que dones i el que reps i que ocupis el lloc que et correspon prenent com a missió la tasca i la funció que et correspon (si ets director fer de director, especialista fer d’especialista, mare fer de mare dintre el context escolar...).  Respecte aquest últim aspecte en Carles ha parlat que en els processos de formació cal tenir-ho molt en compte, fins i tot ha parlat que físicament hem de col·locar  la gent segons el lloc que ocupa a l’escola (equip directiu, coordinadors, tutors, especialistes...). En moltes ocasions això ja es dóna per naturalesa i la gent seu per grups segons la seva funció a l’escola, però si no és així, és de vital importància aquesta ubicació física per sentir-te ben ubicat al sistema?

dimecres, 3 d’agost del 2011

Vuitena sessió: 4 de juny. Acompanyar i facilitar processos de canvi. Marga Teixidor i Imma López

Malauradament no vaig poder assistir a tota la sessió però després de mirar, ara sí, tota la presentació que  van preparar la Marga i l’Imma penso que el més important que m’emporto d’aquesta sessió és la certesa que els principis que dominen la formació de formadors  són els mateixos que els que duc a terme a la meva aula, contextualitzats al context. Així mateix ho demostren afirmacions com ara “no tots hem d’arribar allà mateix, hem d’arribar a potenciar al màxim les habilitats de cadascú” o l’aprenentatge col·laboratiu on “tots junts anem construint” i el treballar sota situacions reals.
Vull destacar la idea de la necessitat d’interrelacionar la teòrica i la pràctica, crec que és un aspecte que fa molta falta al món docent. En aquesta sessió ens heu parlat d’un enfocament que parteix de les creences i teories implícites individuals (t) que unides i contrastades formen la teoria gran (T),  és a dir fer conscient allò irracional que tenim dins i així contrastar-ho. Un dels dubtes que em sorgeix és com gestionar totes les “t” dels formants si aquestes són molt disperses, com arribes a la “T”? Està clar que hi ha diversos referents teòrics que poden ajudar a contrastar i corroborar aquesta dispersió d’idees i que la vivència de situacions també hi ajuda, però crec que és un procés molt difícil si hi ha molta dispersió.
Com he dit al principi puc relacionar molts aspectes de la sessió amb la meva pràctica. M’agrada la idea de prendre’m els processos de formació com un procés competencial d’aprendre a aprendre en el que un dels objectius és provocar que el grup s’organitzi de manera autònoma per  tal de reflexionar sobre la seva pràctica. I pugui fer aflorar les “t” individuals, les contrasti i creï “T” que puguin influenciar en les tasques que es porten a terme a les aules. Així doncs que el mateix professorat sigui l’agent del canvi.